Certamen literari Sant Jordi 2017

El dia de Sant Jordi, com cada any, es van realitzar diversos certamens, en aquesta pàgina, ens centrarem en el literari i us direm els escrits guanyadors i els seus autors:

Prosa: 1r ESO -> Maria Santalla: Desperta’t amb un somriure

Raquel Anselmo: La meva vida és així

2n ESO -> Berta Cano: No em vull fer gran

Maria Borrelles: La Anna i ell

4t ESO -> Mireia Amills: L’aventura per un rellotge

 1r BAT -> Miriam Amills : Créixer sense adornar-se’n

2n BAT -> Laura Corominas: Petita Arlet

Elvira Soler: Un riu

Poesia: 1r ESO-> Mari Luz Parra: El amanecer siempre llegarà

2n ESO -> Arnau Martínez: El drac

3r ESO -> David Moliné: L’arbre solitari

4t ESO->  Júlia Elias: (π)

 1r BAT -> Ariana Ganea: Lletres de primavera

Ainoa Garcia: Las cuatro estaciones

2n BAT -> Judit Tornet: La vida

 

Certamen Pep Girabal: Les muntanyes i jo – Berta Cano.

 

ESCRITS GUANYADORS:

EL DRAC
El monstre que ens té atrapats
no menja fruits ni prats,
es passeja sense camí
trepitjant tots els corrals,
sempre amb la panxa plena
i d’ulls foscos plens de mal.

L’egoisme del drac
li ve de família.
No cal que enfonseu l’espasa
en aquest cor de fireta.
Què us sembla si comenceu
per ensenyar-li aquest poema?

Arnau Martínez 2n d’ESO Poesia

—————————————————————————————————————————————–

LETRES DE PRIMAVERA

Caminant no em sento sol

camí avall, m’enlluerna el sol,

ocells, cantant o fent soroll

Gust amarg, o dolçor

És primavera, tot altera

roses vermelles,

corren per les meves venes.

És primavera tot altera;

Dracs, llibres i mil històries,

Cavallers, dames i passen les hores.

No hi ha ningú que se senti sol,

Roses, dracs i amants

No hi ha ningú que estigui de dol,

Comptes amb contes pels voltants.

Lletres de primavera i abril,

Aquí estic i us escric…

Per donar-vos una benvinguda dòcil i subtil.

Vaig explicar-li a un amic

Que és millor drac divertit

Que príncep ensopit.

Ara és l’hora i tothom és feliç,

vull que em regalis

una ros formósa,

perquè amb ella vull sentir-me preciosa

Grans somriures,

rialles llargues,

carrers plens

i flors perfumades

flor vermella, vermella i rosa

rosa flor; flor rosa.

-Ariana Ganea, 1r BAT.

—————————————————————————————————————————————–

LAS CUATRO ESTACIONES

¿Cómo andar perdido

sabiendo donde estàs?

Saber que una persona sola

no hace a la Sociedad

por más sucia que sea.

Que estar sentado en un banco

siendo verano

y tener un invierno en el corazón

hace que recordarte

cause la primavera en mis ojos,

con sus abundantes lluvias,

y ese estruendo

que en la tormenta serían truenos.

Y yo esperava que fuera de esas primaveras

que traen de nuevo a esas aves de sus nidos

Yo quería ser tu nido.

Tu hogar.

Donde te pudieras arropar

esas frías noches.

Y sentirte cerca

Poder tocar tu piel,

Sentirme útil,

importante a tu parecer.

Vale, vale

dejo de llorar.

Estar sin ti hizo llegar el otoño a mi piel,

y mis hojas caen

poco a poco

mecidas por el viento.

Y no siento el calor del verano porque no estás tú.

-Ainoha Garcia

—————————————————————————————————————————————–

NO EM VULL FER GRAN

No sóc de les més populars a la meva classe. Potser és perquè encara em sento una nena, i una noia. Tinc catorze anys. Em dic Èlia. Fa uns mesos, em vaig plantejar de fer-me la noia gran. Contestava als pares, anava a darrera dels nens, em maquillava, em vestia amb talons i faldilla i intentava ser com una noia gran. Tractava de madurar i assemblar-me a les nenes de la meva classe. Però per molt que ho vaig intentar no em vaig sentir bé amb mi mateixa. No penso que comportar-se com una noia sigui dolent, sinó al contrari, ho trobo bé. Però això sí, només quan arriba el moment. Jo em volia fer gran, volia passar de tenir catorze anys a tenir-ne vint. Però això no és el millor per a mi.

Perquè em volia fer gran? Ara m’ he adonat que voler fer-se gran i fer-se passar pel que encara no ets, és una autèntica ximpleria. Tot arriba al seu temps. M’ he volgut fer gran oblidant el meu passat. Però quan finalment hi he pensat, he recordat tants i tants bons moments…

Quan era petita saltava a corda i m’ ho passava la mar de bé, anava agafada de les mans dels meus pares a tot arreu, pujava als gronxadors i m’ hi passava tantes estones, anava amb patins pel carrer, jugava amb les amigues… Que bé que em sentia fent tot el que em venia de gust!!!

Quan hi penso tinc ganes de tornar-les a viure, però sé que no podré fer-les més. No podem tornar a ser petits i per això hem de viure intensament el present i acceptar l’ edat que tenim. He de gaudir de tot el que faig sense ser qui no vull ser.

Quan et vols fer gran i encara no ha arribat el moment, quantes coses que et pots perdre… o hem de viure intensament el present i acceptar l’ edat que tenim. He de gaudir de tot el que faig sense ser qui no vull ser.

—————————————————————————————————————————————–

 

LA MEVA VIDA ÉS AIXÍ

Hola amics! Abans de començar a explicar-vos aquesta petita història m’agradaria presentar-me.

Sóc una motxilla d’un alumne de primer d’ESO de l’ institut, sempre va carregat, em tiren a l’autocar, em guixen amb permanent, a vegades vaig de llibres fins al capdamunt, es deixa l’entrepà que no s’ha acabat per allà tirat a dins meu, alguna vegada se li ha petat un bolígraf i se’m taca la camisa sense que mai més me la tornin a netejar…I no acabaria mai si comencés a explicar com em tracten i que em fan, i la veritat és que tinc unes ganes que comencin les vacances…Més que els nens!

Bé doncs us vull explicar una història que em va passar el dimarts passat, que per cert, és el dia que van més carregats.

Eren les set del matí,quan ja vam anar cap a la parada del bus, jo estava molt adormida per culpa del canvi d’ hora i ens vam esperar cinc minuts a que arribés l’ autocar. Quan va arribar em va llençar fins al final del maleter, amb un cop, que la son em va marxar de cop, si us he de dir la veritat, és que el maleter em fa una mica de por, perquè allò és tot molt fosc i no es veu res, a vegades et fiquen un carretó de maletes a sobre teu! Agafo un mal a la esquena…Bé doncs quan per fi vam arribar a l’institut, vam entrar a dintre i veia la cara de patiment que duien les altres pobres maletes que també ho passen ben malament. Vam arribar a classe i em va penjar a la cadira, va treure uns quants llibres per fer la classe que li corresponia i es va assentar. Es va aixecar per anar a buscar mocadors a l’anorac, i jo anava tan carregada que…BUUM!! La cadira va caure enrere i a damunt meu! Quin ensurt que em vaig emportar aquell matí, això si que és desagradable…

Quan ja era la hora del pati, va agafar l’entrepà i tots anaven baixant cap al pati. Quan van tornar a pujar, no es va acabar l’entrepà i el va deixar embolicar amb un tros de paper de WC, quin fàstic.

Quan ja es va acabar el dia, em va tornar a llençar a dins del maleter de l’autocar, mentre fèiem el curt viatge, anàvem petant la xerrada amb les meves companyes maletes. Elles també n’estaven cansades dels alumnes mal educats. Resulta que quan vam arribar al poble, el meu amo em va deixar allà a l’autocar, em va deixar abandonada. Allò no podia ser possible, ell havia de fer deures i sense els llibres que portava no podria fer-ne ni un. Com que els conductors em van veure allà al maleter sola, em van portar a les oficines d’autocars i allà hi vaig passar la nit, vaig passar un fred que una mica més i em bé una hipotèrmia… Però al matí em van tornar a portar a l’autocar i me’n vaig tornar cap a casa, ben contenta.

—————————————————————————————————————————————–

DESPERTA’T AMB UN SOMRIURE

Cada matí, llevar-se i arreglar-se ja era massa per mi. Jo vivia en un barri molt ric de les afores de Londres, encara que la meva casa no hi feia res en aquell barri, perquè era tot el contrari de les altres cases. Vivia a la foscor de la meva casa, sense cap finestra oberta, només amb un porticó petit de la meva habitació, per on hi entrava una mica de llum. No acostumava a sortir de casa. Amb poca cosa ja en tenia prou, no demanava res més.

Quan les famílies riques passaven pel costat de la meva casa, tenien por de que surtis algun fantasma. Els nens del barri també tenien por. Encara que hi havia una nena que no era igual que els altres.

Era un dia qualsevol. Em vaig llevar tard i vaig mirar a dins del armari a veure que em quedava per menjar. Per mala sort estava gaire be buit, nomes hi quedava una mica d’arròs. Vaig tenir que netejar-me perquè estaven brutes de estar tancades en un armari. Vaig agafar la jaqueta i em vaig dirigir a la porta. Feia temps que no sortia de casa, i no sabia com estava el barri. El sol tocava a les grans cicatrius de la meva pell blanca. Vaig dirigir-me al metro tot caminant, per poder anar a un supermercat a comprar. La gent em mirava estranyament, però ja hi era acostumat, encara que em feia sentir malament.

Quan ja tornava a ser a casa, vaig endreçar la compra. Vaig sentir els nens que estaven jugant, em vaig assentar al costat de la finestra, la qual vaig obrir, i vaig estar una estona observant-los, fins que un d’ells es va adonar de la meva presencia i van marxar tots corrent. No vaig deixar de mirar per la finestra, però aquella vegada no estava mirant a la gent de fora, sinó que estava pensant en el meu passat. Tots els perills que vaig passar, nomes per voler justícia al món, quan ell no me la tornava a mi. La meva mirada es va concentrar en una nena, que portava una pilota a la mà. No la havia vist mai a aquella nena i vaig suposar que seria nova en aquell barri. Va deixar la pilota al terra, i va anar passant pels peu amb una gran facilitat. Allà també s’hi va apropar el grup de nens que havia vist abans, i en veure la nena amb la pilota van començar a riure-se’n d’ella. Ella ràpidament va agafar la pilota amb les mans. No podia veure la nena allà al mig, mentre els altres se’n en reien, per això vaig sortir a fora al carrer. Els nens en veurem van marxar corrents, però la nena es va quedar allà quieta. Em va mirar, la seva mirada era freda. M’hi vaig acostar lentament, em feia por la seva reacció davant el meu aspecte. Li vaig preguntar si era nova en aquest barri i em va dir que si. Els seus pares havien marxat a comprar i l’havien deixat sola a casa, però com que no sabia que fer a casa, va decidir sortir a jugar a futbol a fora. Va passar un cotxe i es va parar davant la nena. Eren els seus pares, ella es va acomiadar de mi i quan ja havia entrar al cotxe vaig sentir que la seva mare li deia que no parles amb estranys, però la nena li va replicar que jo no era un estrany i que era molt amable. Em va sorprendre molt el que li va dir. En un moment vaig pensar que la meva vida potser començava a canviar, però era impossible com una persona com jo, amb la meva vida, pugues canviar, semblava impossible.

Vaig tornar a la meva vida rutinària. Però no parava de pensar en aquella nena, i en el que els nens li havien fet. I anant donant-li voltes a la mateixa cosa, se’m va ocórrer una extraordinària idea, encara que potser fos difícil de complir.

Era la 1 del migdia i tota la gent del barri estava dinant. Vaig apropar me a la casa de la nena, que era el número 24. M’hi vaig acostar a la finestra discretament, i a la llunyania vaig poder contemplar a la família que estava dinant. Era impossible apropar-m’hi més perquè sinó havia d’entrar al jardí i els veïns em podien veure. Em vaig esperar al banc de fora de casa, mentre li dona menjar als coloms. Esperava que els pares de la nena marxessin com cada tarda i es quedes ella sola. Quan vaig veure passar el cotxe negre, em vaig aixecar i vaig anar a picar al timbre de la casa. La nena em va obrir i es va sorprendre en veurem. Com que era normal, em va preguntar que hi feia allà i li vaig dir que si volia que anéssim al jardí de casa meva a jugar a futbol, però llavors vaig recordar que tenia el jardí molt deixat, estava ple de males herbes. Em va dir que m’esperes a fora un moment, i això va ser el que jo vaig fer. Al cap d’un minut ja tornava a ser allà a la porta de casa seva amb uns guants i unes estisores de podar a les mans. Es va dirigir ràpidament cap a casa meva i jo anava darrere seu. Quan vam arribar-hi hem va deixar uns guants i ella va començar a tallar les herbes del jardí. Em va sorprendre molt que volgués arreglar el meu jardí, però sense dir-li res jo també em vaig posar a fer el mateix que feia ella.

Ella treballava sense parar, quan jo ja estava cansat. Al cap d’una hora ja teníem el jardí arreglat. Va anar corrents a agafar-la pilota de casa seva i va tornar. Estava en xoc, no em podia imaginar el que acabava de fer. Estava simplement impressionat per aquella nena. Quan va arribar va deixar els seus guants a un costat del jardí, deixant que hi hagués una separació entre ells, i el mateix va fer amb els meus, però a l’altre banda del jardí. Va agafar la pilota i va començar a jugar. Ràpidament em vaig afegir amb ella. Jo encara no sabia el seu nom i ja estava jugant amb ella. Quan vaig tenir la pilota las peus, la vaig agafar amb les mans i li vaig preguntar com es deia. Em va dir que es deia Noelia. Jo també em vaig presentar. Vaig mirar el rellotge i ja eren les 7 de la tarda. Li vaig dir que havia de tornar a casa seva. Que ja era tard i que els seus pares d’aquí poc ja arribarien. La vaig ajudar a recollir els guants i la vaig acompanyar a casa seva. Ens vam acomiadar i vaig tornar cap a casa. Pel camí anava pensant en la tarda que havíem passat junts.

Un dia vaig agafar el metro i vaig anar a un centre comercial. Vaig anar a una botiga on hi venien objectes per jugar a futbol, però no vaig trobar el que havia anat a buscar, així que per no marxar amb les mans buides vaig comprar la pilota més barata que vaig trobar i me’n vaig tornar a casa. Quan a la tarda vaig sortir de casa meva per anar a buscar a la Noelia, me la vaig trobar al meu jardí, que m’estava esperant. Lu vaig ensenyar la pilota que havia comprat i li va agradar molt i va començar a jugar amb ella.

Ja portàvem un temps jugant, quan van passar els nens pel costat. Es van sorprendre en veure’ns jugar, però la seva reacció va ser de burla. Es van quedar mirant-nos i anaven rient. Perquè la gent havia de ser tant cruel? Perquè se’n reien d’aquella nena, si jugava millor que ells? No ho entenia. Vaig agafar la pilota amb les mans i li vaig acostar. Els nens es van espantar i tots van córrer. Vaig mirar a la Noelia, i estava trista, però alhora enfadada. No suportava que els nens se’n riguessin d’ella i es va posar a plorar. La vaig convidar a que passes a casa meva i que es calmés. Em va explicar que els seus pares tampoc volien que ella jugués a futbol. Jo allò ho trobava una falta de respecte, perquè tothom es lliure de fer el què vulgui. Li vaig donar de berenar. No tenia gaire cosa, però hi vaig trobar unes galetes de xocolata. N’hi vaig donar, i també li vaig donar la pilota que havia comprat, encara que ella no la va acceptar. La vaig acompanyar a casa seva.

Aquella va ser la última vegada que la vaig veure, perquè a la tarda següent quan la vaig anar a buscar no hi era, ni ella ni els seus pares. Vaig pensar que només seria un dia, però així va ser successivament. Havia marxat del barri. Al principi em vaig entristir, perquè quan estava amb ella era com si tornés a ser un nen, malgrat la meva anciana edat. Però ja tenia una edat, i la Noelia es mereixia un lloc millor.

Vaig tornar a la rutina, encara que cada dia cuidava el jardí, i com m’havia ensenyat ella, cada dia em despertava amb un somriure.


 

UN RIU

Al peu de la gran muntanya sota l’ombra de l’espessa vegetació: pins,alzines,roures,boixos i matolls de tota mena. Enmig d’una enorme roca, la qual sembla que una mà misteriosa hagi tallat amb paciència per poder obrir les portes a l’aigua que romania desitjosa de gaudir la vida exterior de la terra, neix al riu. Aquesta mà que amb gelosia contemplava la puresa de l’aigua, no va voler que la llum del sol l’enlluernés al moment que surt a la superfície, ja que aquest, acostumat a mantenir contacte amb tota mena de misèries i vicis, no fós que si la tocava amb un dels seus raigs diposités sobre ella la mes mínima inpuresa, per la qual cosa va tallar una roca de manera que sembla una gran cova, sense sostre amb tres enormes parets que no permeten l’entrada a cap raig de sol en aquest indret.

L’aigua puja lentament les grades del seu castell subterrani i en arribar a la superficie queda parada en veure tanta maravella exterior, la claror, els ocellets tot refilant li donen la benvinguda, algun que altre esquirol o conill amb les orelles dretes se la

mira amb sorpresa. Ella sembla que els digui:

– Veniu, veniu preneu-me, vull ser la vostra amiga.

Els arbres, plantes i alguna que altra floreta de diferents colors s’arrisquen entre els gossos murs de pedra per veure-la sortit.

L’aigua és feliç i plena d’innocència, desafia les roques que se li posen al davant per impedir-li el pas, les roques la volen aturar tot dient-li:

– Atura’t!, la natura és bonica i bona però si marxes arribaràs a la civilització on et faran servir, t’embrutaran i et tornaran a abocar i patiràs molt. Queda’t amb nosaltres.

El munt d’arbres i vegetació a banda i banda del riu, s’inclinaven al veure-la passar, semblava que la saluden i volen embolcallar-la, però ella inconscient, jove àgil i feliç corre saltant per damunt de les pedres i tot acaronant-les els diu:

– Deixeu-me que jo vull veure món!

La vegetació de mica en mica es va separant i molt lentament deixa passar algun que altre raig de sol fins que es separa totalment i el sol la cobreix completament. L’ aigua gaudeix de la seva escalfor, sembla que es vol aturar però… Veu el gran mur que la crida, se n’ hi va i molt contenta salta, salta mb tanta força i il·lusió que part d’ ella es converteix en escuma blanca i així que continua cridant i el seu cridar es converteix en una estrepitosa melodia, al xocar amb les roques que gairebé semblaven negres, plenes de llefiscosa molsa verda es rebel·la i s’ aixeca formant una immensa muntanya de blanca escuma i núvols de petitíssimes gotetes mostrant forta la seva puresa i pulcritud.

Les diminutes gotes d’aigua juguen amb els rajos de sol, mentre aquest es barreja amb elles, descomponent els rajos que l’acaricien amb els colors de l’arc de sant Martí. Altres petites gotetes, al trobar-se bé en aquest lloc ampli i meravellós ple de tota mena de vegetació, decideixen quedar-se, salten i es dipositen sobre algunes roques plenes de molsa verda on romanen quelcom tristes al veure com s’allunyen les seves germanes que segueixen el llarg camí que havien iniciat desitjoses de veure món i coses noves o potser, perquè endevinaven la poca sort que els esperava al llarg de tot el trajecte. La veuen passar per sota el pont on desapareix per sempre més.

Molta gent va a veure aquest riu i tothom s’ admira d’aquesta meravella: veuen aigua, gaudeixen de la frescor que desprèn l’aigua al saltar i comenten entre ells:

– Què n’és de bonic aquest lloc!, l’aigua és molt bona!.

S’ha convertit en un gran riu que molt content i alegre del seu gran cabal tot murmurejant continua el seu camí saltant per sobre pedres, sense dificultat travessa muntanyes, pel seu pas troba rieres i rierols que s’adjunten a ell i que també volen veure món . Saluda amablement a tota mena d’ éssers que troba pel camí, s’ofereix a tothom que begui de la seva bona aigua, fresca i pura: els cérvols, ocells, esquirols i tots els animalets i animalons que surten beuen joisos i agraeixen al riu el seu servei.

El riu dóna vida a molts animals: crancs ,tritons, llúdrigues, les truites enjossades l’esperen ansioses i manifesten la seva alegria saltant i jugant amb ella, però continua corrent i corrent, arriba al primer poble, la primera fàbrica, la primera granja, després per un i un altre…; l’aigua va perdent la seva puresa i la seva transparència, la seva agilitat passa per més pobles i cada vegada és mes bruta i contaminada, ha perdut la seva alegria, ja no és transparent ni clara, ja no es pot oferir a ningú perque no és pura ni neta, es vol detenir i voldria tornar enrere però no pot. La gent, al passar, comenta:

– Quin riu més brut! Fins i tot fa mala olor!!

El riu està cansat. L’aigua vol fugir.

L’han fet passar per depuradores, l’ han netejat, i sembla que li va bé, però no, no recobre la força ni l’alegria, no tardarà massa a estar bruta i contaminada altra vegada.

Lentament, amb pena i resignada va seguint el seu camí fins on aquest el porti.

En un determinat moment, el riu es va partint en diversos ramals i forma el que diem un delta, on gaudiran de la seva aigua infinitats d’espècies d’animalets que buscant aliment entraran i sortiran del riu, la qual cosa li donarà molta satisfacció en veure que encara es útil…

A la fi arribarà al mar…, que el rebrà amb una abraçada.

Si algú segueix el curs d’aquest riu des del seu naixement a la seva desembocadura, i s’arriba al moment que un s’adona que l’home es l’ únic ésser vivent que destrueix la naturalesa, es pot preguntar:

-Què se n’ha fet de l’aigua tan fresca, pura i bona?

-Per què fem malbé els rius?

Per acabar afirmant:

Sense els rius no podem viure, són font de vida.

Respectem els rius!

Conservem la natura!!


                                                        L’ AVENTURA PER UN RELLOTGE

 

 Sóc una nena molt bellugadissa i curiosa, no em considero una nena normal. De vegades investigo el jardí de casa els meus avis, no us podríeu imaginar el munt de coses que descobreixo encara són més impressionants. Al principi no em preocupava per mirar l’objecte d’ahir i comprar-lo amb el d’avui, em limitava a guardar-los en una caixa-que per cert era plena i li he de demanar a la meva àvia que me’n compri una- ai mare, ja m’he desviat del tema, sempre em passa, començo a parlar d’alguna cosa i m’entortolligo a parlar-ne d’una altra.

Deixeu que em presenti abans de continuar, el meu nom és Metchi, sí ja ho se, pensareu que quin nom és aquest, doncs resulta que és normal que no el sapigueu ja que bé d’un lloc molt amagat que no recordo ni jo: els meus pares  es van lluir en buscar un nom creatiu. Doncs resulta que visc en dos llocs diferents: l’orfenat durant la setmana i a casa dels meus avis els caps de setmana. A l’orfenat tinc molt bons amics, com el Jow, que està sempre menjant xocolata i dolços, o la Nati, que sempre vol que l’acompanyi quan els passadissos són a les fosques, és una poruga, jo no hi trobo la por, si no hi ha res, de què tinc por? Bueno llavors  hi ha en Tomas , la Pabby i la Genny , els grans , que es creuen els millors del món i en realitat són els pitjors. Quan vaig a casa dels meus avis és un canvi brutal , m’estimen molt però estan tot el dia mirant la “tele” i fent ganxet , són una avorrits i no saben què fer a la vida; m’he d’espavilar a buscar entreteniments jo sola i ser una nena gran , però és que no puc, tinc 7 anys, què volen que faci, em tanco a la habitació a llegir totxos de 300 pàgines…, m’he de moure i és el que faig .

Aleshores, ara que ja sabeu d’on vinc, continuaré explicant, ens havíem quedat amb el objectes de la caixa. Tots estaven ben “guardats “ fins que un dia em vaig enfadar perquè volia una nina nova i no me la compraven i, sense voler, vaig donar un cop de peu a la  caixa i van caure tots al terra, al recollir-los i anar-los posant altre cop dins la caixa, vaig donar-me compte  que tots tenim un  tret similar i vaig començar a fabricar una caixa de nines amb tots els objectes. Quasi la tenia acabada, hi havia una banyera, uns fongs, uns llits…, però tot diminut, només faltava una cosa: un rellotge i… les “personetes “!

La meva teoria era que si hi havia  coses tant menudes havien existir els seus propietaris, vivien a casa dels meus avis i els havia de trobar per demana’ls-hi un rellotge per la meva caseta. Els volia conèixer i saber com viuen. Però tenia mol poc temps només amb els caps de setmana, ja que m’obligaven a anar a l’orfenat; jo volia quedar-me a investigar però no em deixaven. A l’orfenat tot era disciplina, menjar, anar al bany i sortir al pati per jugar amb el tobogan i les pilotes. Allà només em quedava asseguda en un banc pensant en què faria aquell cap de setmana, les coses havien donat un gir enorme, ja que abans preferia l’orfenat a la casa dels meus avis i ara era a l’inrevés. En arribar al moment desitjat vaig pujar al cotxe antiquat de l’avi i li vaig donar presses perquè arribés ràpid a casa, vaig sopar ràpidament i me’n vaig anar al llit, perquè l’endemà tenia molta feina. Em vaig llevar a les 6 del matí i me’n vaig anar a la cuina, vaig revisar totes les esquerdes, darrere de tots els estris i fins hi tot dins del forn, ara tocava el bany, vaig mirar, també, totes les esquerdes, dins la farmaciola i fins i tot darrere del vàter, així ho vaig anar fent per tota la casa, i no vaig trobar res d’interessant. Quina decepció!,  jo que m’ho havia preparat tant i havia esperat tant, aquí em trobava, assentada en un esglaó de les escales pensant que havia fet malament. Podia ser que m’hagués preocupat tant per res i en realitat tot el que m’havia trobat eren joguines d’alguna altra nena que havia viscut allà, i res del que m’havia imaginat dels éssers no era real, sinó una mera inspiració que m’havia vingut al meu petit cervell i m’havia fet donar voltes inútilment. Feta aquesta reflexió vaig pujar al meu llit i em vaig posar el pijama, i vaig recordar que era hora de sopar –és veritat! Hi havia Frankfurt amb ketchup, el meu sopar preferit!- ostres, ja ho he tornat a fer, ho veieu com em desvio del tema com si no passés res. Doncs després de sopar me’n vaig anar al llit, ja havia oblidat el tema que tant m’interessava, sense pensar-hi més havia donat per vençuda la possibilitat de trobar vida diminuta. A l’endemà, em vaig llevar com cada dia, vaig dirigir-me per baixar les escales, com cada dia, però de cop vaig caure per les escales, cosa que no em passava cada dia, i vaig sentir un soroll estrany al meu costat: era com una mena de gemec com si algú estigues al meu costat i hagués caigut amb mi. Em vaig girar per saber de què es tractava, era un nen desconegut, no sabia  què  hi feia allà, a casa meva –Bueno, dels meus avis- i li ho vaig preguntar, em va dir que vivia allà amb la seva família i es va aixecar, em va ajudar a aixecar-me i vaig notar una sensació estranya, com si fos més lleugera, vaig mirar al meu voltant i vaig veure l’avi, era gegant! Els mobles també i no arribava a veure les escales, tot havia crescut! Ho potser era jo la que m’havia fet petita!

El nen, el canvi de mida de les coses…, tot apuntava que era jo la que m’havia reduït la meva dimensió par art de màgia. El nen que m’havia trobat era un dels éssers que buscava ahir amb tanta ànsia! Es deia Ben i ara em portava a casa seva per presentar-me els seus pares, vivien dins de la paret, s’havien construït escales, passadissos i una casa enorme. Quan vam trobar la seva mare, estava a la cuina fent estofat per a dinar, era una dona jove i portava un davantal de flors vermelles amb el fons blanc, era molt simpàtica, i em va convidar a quedar-me a dinar. Llavors em va portar a veure el seu pare, estava en un taller arreglant un artefacte molt estrany. Abans d’entrar a l’habitació en Ben em va explicar que servia per assecar i planxar la roba a la vegada- aquests personatges havien après coses més complicades que nosaltres-, llavors vam entrar. El pare portava la roba estripada i bruta de treballar, i al veure’m es va dur un ensurt, ja que feia molt  temps que em veia voltar per la casa i m’havia reconegut, però sent de la mateixa mida no podia fer mal. Vam dinar tots junts l’estofat de la mare d’en Ben i després –ai si per cert, estava boníssim, he canviat de menjar preferit, reemplaçant els Frankfurt amb ketchup per l’estofat- ostres! Ja m’he desviat un altre cop, us demano mil disculpes, no tornarà a passar. D’acord, després de sopar, el Ben em va ensenyar tot el que tenien per la seva guarida, per dir-ho d’alguna manera, vaig al·lucinar quan em va ensenyar d’on aconseguien el menjar, robaven als meus avis sense que ells es donessin compte, ja que eres quantitats molt petites, – Bueno no era robar, si no agafar sense cap mala intenció- jo vaig agafar un terròs de sucre, amb el que tenien per setmanes! Quan vam tornar, vaig recordar que necessitava un rellotge i li vaig demanar al pare d’en Ben si me’n podria fabricar un, amb pocs minuts va sortir del seu taller amb un rellotge d’habitació preciós, quasi era mes gran que el meu braç, li vaig agrair i de cop vaig fer una passa enrere i vaig caure per les escales. Quan em vaig despertar, estava al la meva habitació estirada al llit, no sabia que havia passat, només recordava la meravellosa aventura que havia passat amb en Ben. Tenia la mà tancada i quan la vaig obrir vaig veure que hi tenia el rellotge, amb la única diferencia que era diminut, tot havia tornat a la normalitat, a la seva mida habitual. Vaig aixecar-me del llit i vaig col·locar el rellotge a la caseta de nines.

Si esteu llegint aquesta carta, heu sigut molt enginyosos en trobar-la i ara ja sabeu el meu secret, no tingueu en compte les paraules, ja que sóc una nena de 7 anys.


 

LES MUNTANYES I JO

Des de ben petita he anat a la muntanya. Als meus pares sempre els hi ha agradat, i sempre m’hi han volgut portar.

Quan devia tenir sis o set anys no volia anar mai a caminar. Els dies de festa en què podíem fer alguna activitat junts, els meus pares sempre volien anar a caminar. A la meva germana li semblava bastant bé, però jo… quan sabia que s’acostava un dia de festa deia “anem a on vulgueu, però a caminar no”. No tenia ganes d’anar a la muntanya a fer treballar les cames i cansar-me. A l’escola, totes les nenes em deien que elles anaven a Manresa de compres, al cine, o a un parc d’atraccions, i a sopar al McDonald’s. Jo sempre em deia a mi mateixa “els meus pares són uns avorrits, sempre em fan fer el mateix, anar a caminar. Jo vull anar a un parc d’atraccions, o a veure una pel·lícula al cinema”. Si, potser quan era petita tenia un gran desig d’anar a la festa dels Súpers i totes aquestes coses. Però ara ja ho entenc, jo volia ser com les altres, però podent pujar el Pedraforca o altres muntanyes i respirar aire pur, perquè anar a Barcelona en un lloc ple de gent, de cotxes i de contaminació?

Unes vacances de setmana santa de 2010, quan tenia sis anys, els meus pares van decidir que era el moment de portar-me al Pedraforca. Me’n recordo que pujàvem per la tartera, feia molt sol però fred i tot eren rocs. Quan vam arribar a l’enforcadura, la meva germana va deixar ben clar que ella volia arribar al cim, llavors jo vaig dir “Ah si, doncs jo també!” I així ho vaig fer, vaig anar grimpant per les roques i veient el cim cada vegada més a prop. Quan baixàvem, molta gent em felicitava perquè veien que era molt petita. Vaig sentir molta satisfacció.

A poc a poc em va anar agradant la muntanya, i vaig anar gaudint d’aquells dies en què els meus pares m’hi portaven.

Amb onze anys vaig fer el meu primer tres-mil, el Taillon, unes vacances que vam anar al Pirineu francès. Totes les meves vacances són a la muntanya. I com que a tota la família és el que ens agrada més, sempre les gaudim moltíssim.

A mi el que m’agradava era el cim, quan ja era gairebé a dalt em posava a córrer fins que aconseguia el meu objectiu, arribar primera. Ara a vegades també ho faig, no us enganyaré, només és perquè el meu esforç tingui més recompensa.

Jo mai no publico res del que faig a la muntanya a les xarxes socials. Trobo que és una manera de presumir del que fas. Ara he anat aquí, ara allà, ara he dormit en aquest refugi, ara he fet tants quilòmetres… Doncs no. Jo m’ho guardo per mi. Quasi ningú del meu institut sap ni el que he fet, ni el que vull fer a la muntanya. I penso que no és important haver d’explicar sempre tot el que fas.

Ara fa uns dos o tres anys, va ser quan vaig començar a estimar i valorar la muntanya de debò. A partir d’aquell moment ja vaig començar a tenir una sensació i uns sentiments que encara tinc i espero tenir tota la vida. El que sento és com un gran desig d’arribar lluny, de conèixer molts cims i seguir gaudint pujant muntanyes cada vegada més difícils, en fi, anar millorant.

Sé que és molt difícil que arribi a ser una bona corredora de muntanya, o una alpinista, però hi ha alguna cosa dins meu que em diu que superant-me a mi mateixa no tindré mai límits.

Aquest estiu, vaig fer la ruta de la Cavalls del Vent amb el meu pare. El dia abans sentia nervis, com unes papallones a la panxa, eren uns nervis que no havia tingut mai. Jo crec que eren perquè no sabia si podria aguantar tants quilòmetres caminant. També sentia moltíssima il·lusió.

El primer dia era el més llarg i dur, havíem de fer 30km. Vam sortir del peu del Pedraforca i havíem d’arribar al Refugi de Rebost. M’ho vaig agafar amb calma vaig pensar “fes-ho, després podràs descansar al refugi amb molta satisfacció”. Va ser un dia molt calorós i cansat. Portàvem unes deu hores caminant. Estàvem a baix al riu, i havíem de fer l’última pujada cap Rebost. Tot i que era l’última, era molt forta. Jo estava molt cansada. Però vaig decidir fer l’últim gran esforç . Finalment vam arribar al refugi, bastant cansats però contents. El meu pare i la meva mare em van felicitar molt, cosa que sempre em dóna molta satisfacció.

Abans de sopar, quan es ponia el sol, el meu pare em va fer una foto amb el Pedraforca al fons. Quan el vaig veure, el primer que em va venir al cap va ser “és impossible que haguem vingut des de tan lluny…” El veia tant llunyà i tant petit… vaig pensar “ho has aconseguit”.

Em vaig despertar com nova. Per molt estrany que sembli, no em feien gens de mal les cames. Tenia moltes ganes de seguir i aconseguir el meu objectiu. Estava molt il·lusionada. A partir d’allà hi ha un paisatge preciós. Pensava que a partir d’aquí tot seria més fàcil, però no sabia que anava equivocada. Quan portàvem una estona caminant va començar a pedregar i a ploure. Ens quedava molt recorregut per arribar al refugi on havíem de passar la nit. No era una gran tempesta, però no parava de llampegar. Estava espantada per si podríem arribar al refugi abans d’agafar molt fred i que llampegués més. No hi podia fer res. Em vaig posar a caminar ràpid fins que vam arribar al refugi del Serrat de les Esposes molls fins als ossos.

L’últim dia ja va ser millor, no va ploure i m’ho vaig passar molt bé.

Vaig aprendre que per superar-te a tu mateix no has de mirar on estàs, sinó on vols arribar. Jo tenia molt clar el que volia, acabar la ruta i sentir-me satisfeta per l’esforç que havia fet. Per això vaig superar obstacles i moments difícils.

També vaig anar a fer la Pica d’Estats. M’ho vaig passar molt bé perquè vaig anar amb un grup d’excursionistes on hi ha nenes de la meva edat. El millor va ser quan vaig ser a dalt. Aquell paisatge és tant bonic…

Estic al cim de Catalunya” mirava al meu voltant i sentia una satisfacció increïble. Sempre ho recordaré amb molta emoció.

Ara penso en quan era petita i l’últim que volia era anar a la muntanya. Sort que els meus pares van insistir en portar-m’hi, perquè sinó no hagués arribat a descobrir tots els llocs on he anat i les emocions que m’han donat.

Si miro cap al meu futur, veig molt clar el que vull fer, seguir anant a la muntanya i superant-me a mi mateixa, aprenent i gaudint molt. Ara mateix, el meu gran desig és anar als Alps a pujar més muntanyes amb la meva famíla.

La muntanya m’ha donat moments difícils, tristos, eufòrics, tranquils, feliços, alegres, però el més important és que de tots aquests moments n’he après moltes coses que són essencials a la vida.

La muntanya m’ha donat les ales que ara em fan volar més enllà de la rutina i de l’institut. M’ha fet veure que el món és molt gran, i que la meva vida pot anar molt i molt lluny.

Les muntanyes m’han fet sentir alhora tant gran i tant petita… La meva emoció quan estic allà és infinitament gran, però miro al meu voltant i penso “què sóc jo comparada amb elles?” és per això que tots hem d’aprendre a cuidar-les i estimar-les.

Les muntanyes formen part de mi, m’han ensenyat que no sempre pots arribar a on et proposes, però has de lluitar per aconseguir els teus objectius, i que, sobretot no et rendeixis mai. Mai.