POEMES GUANYADORS DE LITERATURA

L’altre dia 23 d’abril es van donar els premis de literatura de l’institut INS Alt Berguedà i aquí us deixerem uns exemples de poemes que van guanyar.

 

1r ESO:

 

UN DRAC ENAMORAT

Tothom parla del cavaller Sant Jordi que va salvar la princesa i la vila de Montblanc de les urpes del drac, però us heu preguntat alguna vegada perquè el drac atacava la vila?

Fa temps vaig tindre la sort de poder conèixer un personatge molt curiós, que em va explicar la història d’un seu amic:

Un dia anava volant pels voltants de Montblanc, quant vaig veure un àngel, era la noia més bonica del món, els seus cabells llargs d’un color intens, la seva mirada viva i segura, el seu posat fràgil, va fer que mai més pogués oblidar-la.

Estava tan enamorat que l’únic que em va vindre al cap va ser destruir la ciutat per trobar-la, però la cosa va anar a pitjor la gent tenia por de mi. Un dia el rei i jo vam fer un tracte, cada setmana farien un sorteig per donar-me una noia i jo com un ruc vaig acceptar pensant que algun dia trobaria aquella noia i li diria el que sentia per ella.

Mentrestant Sant Jordi, un jove cavaller que es va assabentar del què succeïa va decidir anar a salvar la vida de Montblanc i totes aquelles noies, amb la intenció de matar-me.

A la quarta setmana de tracte, jo m’esperava a la porta com sempre, amb els dits creuats amb l’esperança de que ella sortiria per allà, de sobte la porta es va començar a obrir i allà la vaig veure amb els seus cabells llargs i la seva mirada viva. Vam anar cap el bosc a un lloc que dies abans havia estat preparant ple de roses en el seu honor, per dir-li el què sentia per ella. Els nervis van fer que de la meva boca no sortissin belles paraules, sinó foc. Això va fer que la princesa atemorida crides:  auxili !! Per molt que ho intentava de la meva boca només sortia foc i de sobte, vaig sentir un soroll darrera dels rosers; era Sant Jordi que amb la seva enorme espasa venia a matar-me i salvar la princesa.

El final d’aquesta història per tothom es coneguda, però el que no sap la gent és que en el meu darrer alè de foc vaig confessar-li a la princesa l’amor que sentia per ella.

Nom: Núria Puga Porta

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Poema sant Jordi de l’amor

 

 

una paraula curta

però amb molt de significat

que no ens hem d’oblidar mai

quan l’hem trobat.

 

L’amor  és un sentiment molt valuós,

s’ha d’aconseguir amb esforç

i hem de estimar de tot cor.

 

L’amor no és per sempre,

hi han algunes persones

que pensen que l’han trobat,

però després s’ adonen que no

i han de seguir buscant.

 

L’amor s’ha de cuidar,

l’amor s’ha de treballar,

l’amor s’ha de demostrar

a les persones estimades.

 

Abril Roig

 

 

 

Lo que me hace feliz
Porque esto es lo único que me viene a la mente

es lo único que veo que me hace feliz

porque es lo único que tiene sentido

que a lo mejor mi mente solo piensa

en estar y mi cuerpo explotar

que mi mente y mi corazón no están de acuerdo

un dia mátame y el otro átame

pero yo ya no siento nada mi corazón y mi alma

se han vuelto negras como oscura noche

primero para poder sentir algo tienes que aprender

a quererte a ti misma y el problema es que yo no sé

y tampoco tengo a nadie que me enseñe.

 

Carla Borrellas Casals

 

 

 

3r ESO:

Por razones inexplicables

 

Intento una y otra vez sacarte de mi cabeza

pero cada vez que lo hago

acabo en la misma conclusión de siempre,

y es que no sé que es exactamente el que es el amor.

 

Pero he oído hablar de que el amor

es un sentimiento muy fuerte

en la que dos personas se aman mutuamente,

también dicen que uno cuando está enamorado

siente mariposas en el estomago.

 

Pues bien, si eso es verdad

quizás me siente un  poco así.

Pero por razones desconocidas y absurdas

no puedo sacarte de mi cabeza.

 

Al estar a tu lado me siento segura,

siento que bailo por primera vez,

siento que tú y yo somos como dos olas

en las cuales se vuelven a encontrar

siempre que chocan entre sí.

 

Busco una respuesta del porqué no puedo olvidarte

pero no encuentro una exacta.

Cada vez que lo intento acabo pensando

en nuestras risas y experiencias inolvidables para mí.

 

A la mayoría seguro que les parecerá

una estupidez, en verdad a mí me lo parece un poco,

pero al fin y al cabo es lo que me acaba pensando

y seguramente a mas personas de este planeta.

Aunque intente buscar una respuesta

por muchísimas veces que lo intente

siempre acabo sin respuesta.

 

Por mil razones inexplicables

te tengo en mi pensamiento y

te tengo en mi corazón.

 

Por razones inexplicables

Alejandra Murilla

3r B

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4t ESO:

DESPRÉS DE LA MORT

Per si no n’hi hagués prou amb tenir una trobada molt propera amb la mort, hi ha persones que n’han tingut diverses.

 

Aquest és el meu cas: Fa relativament poc vaig estar a punt d’anar a l’altre món en tres ocasions diferents, quan el meu cor es va aturar en una intervenció quirúrgica a causa d’una estranya intolerància a les drogues.

 

Malgrat que podia sentir-ho tot perfectament (el monòton soroll final del monitor, els doctors, les rodes de la llitera lliscant…), no tenia una altra sensació.

Mentre m’enfonsava en la inconsciència, em vaig sentir molt freda i relaxada, sense necessitat de respirar, sense res més de què preocupar-me, sense mal de cap tipus, totalment en pau.

 

La foscor es va apropar des de les cantonades fins a cobrir-ho tot.

Llavors em van reviure, cadascuna de les tres vegades; la primera agregant naloxona, les altres dues vegades amb reanimació cardiopulmonar amb les quals vaig passar tota una nit ingressada a l’hospital.

 

Després de tot l’ensurt vaig estar molts mesos vivint amb por, una por que era insuperable, que cada cop m’enfonsava més i més, em tornava insegura i molt desconfiada. Vaig agafar ansietat i gairebé no podia sortir mai de casa (em donaven classes virtuals) vaig descobrir en molt poc temps una infinitat de sensacions terribles que poc a poc em destruïen.

Però, com tot en aquesta vida es supera, i gràcies a això vaig aprendre a veure el món amb uns ulls diferents.

 

En general tinc un seguit d’opinions sobre aquest tema que m’explotaven al cap i necessitava compartir-los.

Provablement creguis que la meva edat no sigui compatible (com he dit en un bon principi) amb la visió que tinc de la vida, però, desgraciadament puc dir-te que he viscut la mort a flor de pell.

 

Els éssers humans portem anys (fins i tot podem dir segles) procurant descobrir que hi ha després d’una mort. Durant tot aquest temps hem empescat moltes hipòtesis, (faig un petit parèntesi i dic “empescat” ja que són arguments que clarament hem inventat, ningú mai sabrà el que hi ha després de la mort fins que no ho “visqui” i tristament una vegada “viscut “no podrà ser mai explicat a ningú.)

A tot això, hi ha hagut gent que s’ha arribat a creure aquestes hipòtesis, fins i tot tú podries ser un d’ells.

Hi ha moltes evidències que ens fan dubtar, sí, però no puc estar més segura que el que diuen no serà mai aclarit.

Resumidament la mort és inexplicable, alguns pacients que han estat al límit de la mort han explicat que han descobert una immensa felicitat en compendre que no hi ha res a témer i res a perdre.

Jo, que em dic Marta, sóc adolescent i asumeixo ser principiant d’aquesta vida, crec sincerament que no hi ha cap necessitat de saber o sentir que hi ha després de la mort, bàsicament la vida consisteix en esprémer al màxim tot el que ens passa i un cop arribi el moment de morir no enpenedir-se d’haver-la gaudit, sense importar problemes, crítiques, gent i mil coses (que mai volem afrontar, però luctuosament aquestes formen part també de la nostra vida).

Després d’haver resumit una petita part dels meus pensaments i anècdotes, m’agradaria explicar que la mort es un altre mon desconegut així que, clarament, segles i segles després seguirem preguntant-nos: Què n’hi ha al darrere?.

2n BAT:

2001

Nací en mayo

del primer año del siglo veintiuno,

primavera y sol,

un martes feliz.

 

Pero nel dos mil uno empezó en lunes.

Lunes, el peor día de la setmana,

odiado por  todos.

 

Y el dos mil uno,

como los lunes,

no empezó bien.

 

Año internacional de los voluntarios, dicen.

Voluntarios, solidarios, ayudantes libres.

Año de la serpiente, dice el horóscopo chino.

Serpiente, animal sagrado, protector.

 

Pero las serpientes muerden.

Y las venenosas matan.

La serpiente de dos mil uno era venenosa.

Y mató a los voluntarios. Sin piedad.

 

Primero actuó en El Salvador.

Catástrofe y terror.

Lo hizo con un terremoto.

Mató a novecientos cuarenta y cuatro.

 

Luego fue a por Colombia, cerquita.

Esta vez fueron veintisiete,

precedidos de mucho más.

Todos asesinados.

 

Siguió en Guyarat, la India.

Otro terremoto con mucha fuerza.

Veinte mil muertos y doscientos mil heridos.

La serpiente dejó toda su ira, a sangre fría.

 

La serpiente del dos mil uno

arrasó con todos ellos

en tan solo el primer mes del nuevo siglo.

El año de la serpiente también acabó mal.

Entre muchas desgracias

causada por la venenosa,

cayeron las torres.

 

Y con las dos torres mató

a mil novecientos setenta y tres mil voluntarios,

trabajadores libres,

provocando así su propio fin.

 

La serpiente del dos mil uno murió

el once de septiembre

del primer año del nuevo siglo,

haciendo de este

memorable para todos los voluntarios

que tuvimos la suerte

de nacer

y no morir.

 

Cristina Casals Ruiz

2n de Batxillerat

Categoria:f

 

III PREMI LITERATURA DE MUNTANYA PEP GIRABAL

LARA GERRERO MARTÍNEZ

2N DE BAT.

RES ÉS IMPOSSIBLE

 

La Maria és un noia que sempre ha viscut l’esport amb entusiasme i energia; des de ben petita ha practicat escalada de muntanya, però sorprenentment pels seus familiars i amics havia decidit estudiar el grau de Dret a la Universitat de Barcelona, ja que preferia més deixar l’esport com una afició i no com una dedicació total. Tenia 18 anys quan va conèixer el Joan, la seva actual parella, un noi amb qui comparteix la seva afició per l’activitat física, tot i que per ésser exactes en Joan és un gran amant del senderisme. S’havien conegut a la universitat, ja que els dos estudiaven el mateix i havien compartit moltes hores d’estudi. Així tant l’un com l’altre els hi encanta fer noves expedicions que estiguin relacionades amb l’esport. D’aquesta manera un dia se’ls hi va acudir que cada any el juny, quan acabéssim el curs farien un viatge junts i compartir una de les coses que els agrada més, l’esport.

Així ho van fer, cada any anaven a un nou indret durant un mes, el visitaven, feien fotografies dels indrets més bells que un pot imaginar i en acabar tornaven a la rutina. Durant tot el curs a la universitat estaven molt estressats, perquè els estudis de Dret no són gens fàcils, així que el fet de pensar en el mes que els esperava en acabar el curs esdevenia un punt motivacional a la llarga temporada d’exàmens, les muntanyes d’apunts i les inacabables hores d’estudi entre lleis.

I viatjant pel món, no només van conèixer llocs increïbles, sinó també persones de gran bondat, hospitalàries i bons amics. De fet, el grup va augmentar de dos a cinc viatgers. En el primer viatge que van fer, van conèixer el Dídac, un noi que tenia un gimnàs a la seva ciutat, Blanes, i es dedicava plenament a l’esport. De la mateixa manera que ells, també havia decidit fer el Camí de Sant Jaume perquè sempre li havien dit que era un experiència única, tot un repte per a l’autoconeixement. Tant la Maria com el Joan li van explicar el que feien ells cada any durant un mes i el Dídac li va agrada tan la idea que va decidir apuntar-se.

En un altre viatge on anava la Maria, el Joan i el Dídac van conèixer a la Núria que estava fent el Camí dels Cavalls a Menorca. La Núria era una noia que des de ben petita havia participat en duatlons, havia arribat a ésser campiona d’Espanya i tot. Aquests tres els hi van explicar el que feien cada any i la Núria entusiasmada, va decidir apuntar-s’hi també.

L’última incorporació al grup va ésser en Pau, a qui havien conegut en un viatge a França, ell hi havia anat a millorar el seu oxidat francès i de pas recórrer la ruta dels castells del Loira en bicicleta. El Pau estava molt lligat a la seva mare perquè de petit havia perdut el pare i ella havia assumit el paper dels dos, tot i els obstacles que la vida li havia posat davant. Per tant, la relació que tenen amb la seva mare ha estat sempre molt especial.

Quan es van convertir en un grup de cinc, van creure que havia arribat el moment de formalitzar aquell grup, els hi calia un nom… “Els incompresos” va ser l’escollit, fent referència a totes les vegades que altres companys d’universitat o familiars els hi havia dit que no entenien el perquè es passaven durant un mes fent excursions i sense descansar ni un sol dia encara que per ells fossin vacances. També van crear un lema el qual els representés i aquest era “res és impossible” perquè creien que tot amb esforç i valentia es podria aconseguir, tan en els estudis com en l’esport o en la vida en general. Durant anys aquell esdevenia el seu mes, el mes dels incompresos, 30 dies per gaudir de l’amistat, de la seva afició i del món.

Així els “incompresos” van fer un munt de viatges, van anar a tots els continents, Amèrica, Àfrica, Europa; però només els hi faltava un, Àsia. Des del començament havien somiat que algun dia podrien fer una expedició a l’Himàlaia a pujar l’Everest, potser no eren el més ben preparats del món però tenien una valuosa característica, la constància. Al cap i a la fi, com el seu lema deia “res és impossible”.

Aquell any era el 10è que anaven a fer junts un viatge i ho volien celebrar d’una manera especial, així que van pensar que era el millor moment per anar a escalar el cim Everest. Van començar dos mesos abans a preparar aquesta nova expedició perquè era la més complicada i arriscada que anaven a fer i volien estar ben preparats perquè ningú resultes ferit. D’aquesta manera van haver de comprar un munt  de coses i es van gastar molt diners però creien que era una cosa que valia la pena.

Així un 1 de juliol van decidir iniciar la seva expedició cap a Àsia. Els cinc van agafar un avió a l’aeroport del Prat a Barcelona fins a un aeroport del Nepal. Van estar dos dies en el viatge, ja que van haver de fer escala a varis llocs. Però finalment van arribar. La primera nit com que estaven molt cansats van decidir passar-la en un hotel del Nepal i així ja l’endemà quan haguessin descansat prou podrien iniciar ja la seva nova aventura que es morien de ganes per començar-la.

L’endemà el matí, que ja  eren 4 de juliol va ser el dia quan van iniciar la seva aventura de debò. Els cinc van agafar les seves grans motxilles amb unes tendes que duien per poder intentar dormir d’alguna manera.

El primer dia en l’expedició va anar molt bé, tot i que era el dia que farien menys quilòmetres fins arribar al camp base. Quan va arribar la nit el Pau tal i com havia quedat amb la seva mare li va enviar un missatge dient-li que tot havia anat bé i que ells estaven bé i així ho va fer durant tota la setmana. Va arribar el segon dia, que ja no va anar tant bé com el primer, ja no feia el mateix bo, començava a fer més fred i a bufar el aire. Llavors van descobrir que el temps que es pensaven que faria havia canviat radicalment ja que començava a fer un vent sospitós. Van estar tota aquella setmana amb vent que com més dies passaven més s’intensificava el vent. Tots, menys el Joan, havien pensat en abandonar l’expedició però ell insistia que no que ja havien passat el pitjor que ara ja només els quedava la meitat. Encoratjats per l’entusiasme del seu amic, van decidir ésser fidels als seu lema “res és impossible” i continuar l’ascens.

Quan eren a l’últim tram de l’ascens, després de dies de patiment, la confiança els va fer refiar-se massa d’un factor incontrolable: el temps. Un dels últims dies del viatge, en aixecar-se van veure que aquell dia pintava malament perquè a part d’haver-hi un fort vent se li havia sumat un boira molt espessa. El Pau, en veure la situació no va tenir un bon presagi de com seria el final del dia i va començar a dubtar que aquell dia pogués donar notícies a la seva mare. Els altres en sentir-lo li van dir que callés, i que mai millor dit no cridés al mal temps; ja que que igual que havien arribat els altres dies al seu objectiu, aquell dia també arribarien, estaven més que confiats en què seria així.

Finalment va tenir raó el Pau, aquell dia no va acabar bé. Quan eren les 8 de la tarda se’ls va començar a girar un fort vent que no es podien aguantar ni drets. Una d’aquestes ràfegues de vent va fer que es creés una llau amb la neu que hi havia que va anar directa cap a ells. No els va donar temps de fer res i els cinc van quedar atrapats.

Així que aquella nit la mare del Pau no va rebre cap missatge d’ell i es va començar a preocupar, de fet durant tot el dia havia tingut una estranya sensació, un mal presagi que no volia expressar per evitar que es convertís en realitat. Va decidir trucar al serveis d’emergència i explicar-los el que estava fent el seu fill amb uns amics i que potser els hi havia passat alguna cosa. Els serveis d’emergència van intervenir a l’instant i van veure que a l’Everest s’havia creat un allau i van creure que segurament havien quedat atrapats els excursionistes. D’aquesta manera van decidir intervenir i aixecar aquella neu que havia baixat i intentar-los trobar.

Van estar durant hores agòniques buscant-los fins que van trobar el Dídac i un cop van trobar a un els van anar trobant tots de mica en mica. Els van trobar tots que estaven amb hipotèrmia i  el que van fer és agafar-los el més ràpid possible i portar-los amb helicòpter a l’hospital més proper. Els cinc aventurers van estar allà una setmana fins que es van anar recuperant tots. Els metges deien que era un miracle el que havia passat perquè mai ningú havia aguantat tantes hores amb hipotèrmia. Així els “incompresos” estaven molt orgullosos per una banda perquè havien sobreviscut a aquella situació que els metges ja donaven per morts però per l’altra banda estaven molts tristos perquè no havien aconseguit el seu repte, que  era pujar fins la cima de l’Everest.

Els “incompresos” van ser enviats a casa i les seves famílies van estar molt contents de veure’ls perquè ja s’havien pensat que no els veurien mai més i no sabien com agrair-li a  als metges el que havien fet i a la mare del Pau perquè sense ella tot allò no hagués estat possible. Ells estaven molts contents perquè havien sobreviscut però no es paraven de sentir culpables de no haver pogut arribar perquè tots els reptes que es plantejaven els complien.

Així amb el lema de “res és impossible” van decidir aquest cop preparar-se millor i tornar a intentar a escalar l’Everest. Van estar durant 5 anys preparant-se i estudiant que tot estigués bé i que el temps fos bo quan hi anessin, ja que creien que amb dedicació i esforç ho podrien aconseguir.

Finalment, un altre 1 de juliol però cinc anys més tard van tornar a iniciar la seva aventura i el 1 d’agost ja havien coronat el cim del gran Everest. Un cop a la cim van clavar un pal amb una banderola que posava “Res és impossible. Els incompresos”.

Lara Guerrero, premi Pep Girabal

 

La solia llamar pez

Hay un agujero muy dentro de mi que no me deja respirar.

Aunque suene cruel, al menos ahora se que no me vas a fallar.

Soy tan egoist que lloro por li que he perdido otra vez.

No sabes cuanto quiero que vuelvas a mi lado mi muy querido pez.

 

Si estoy sola no lo estoy, porque la muerte siempre deja algo

dentro, auque sea tan negro que parezca que pueda atarlo

a mi corazon.Pero dime porque tal razon te necesitaba

tanto que ya no puedo respirar. Amiga mia eres mi alma.

 

Un dia yo tambien tendre que decirte adios, aun es lejano.

Y aora se que no puedes decir adios sin hacer ningun daño.

Me cuesta levantarme i caminar, lo eras todo para mi ser.

No se como voy a continuar porque sin ti yo ya no puedo ver.

 

Si te pienso te extraño como un perdido extraña su mapa.

Si no te pienso me siento vacia y desesperada humana.

Si lloro tengo sed y el agua no puede saciar esta mala sed.

Si no lloro polvo negro se pone en mis ojos y no puedi ver.

 

ES tan duro que honestamente querria acabarme pero se

que tu nunca querrias eso, asi una soucion debe haber.

Y pienso y piensi y pienso y mas y paso las tardes pensando

Pero la unica solucion que encuentro, scribir lo pensado.

 

No se si escribir cierra la herida pero si la desinfecta.

Puede que sel tiempo la pueda cerrar se me trato con respeto

y no abro mas propia piel a carne viva innecesariamente.

Por todos mi sueños yo debo luchar, solias gravar en mi mente.

 

Debo tatuarme en la mente lo mas importante, porque no me

cuesta nada de nada hacerme daño voluntariamente.

Y a que la mayoria de veces se lo que me esta esperando.

El amor no duele asta que lo pierdes, con lo que yo siempre ando.

 

La soli llamar pez

Juia Elias Vilanova

Categoria:F

Segon Hay que prevenir una gerra

Al parecer no pueden mantenerse en paz los habitantes de la tierra

Las aves cantan sus augurios

Observando desde los turbios cielos del surbio

como crujen los cielos y se mueven los subsuelos.

 

Las ánimas ya no se quejan de sus penas

De sus agonías lentas

Y el rezo de los viejos fue captado a lo lejos

La risa de los niños suena como respuesta y consejo

ante este desmadejo

 

Las cuidades han perdido sus personalidades

Ya no se respeta al cadáver

La sangre mana a raudales

Ante los ojos perplejos del confalonier

Que ve su partia arder.

 

Democracia deriva a simiocracia

De los políticos tenemos una contumacia

Gobernada por una aristocracia rancia

Que castiga en demasía a los que les superan en perspicacia

Y se corrompe la vida de la acacia entre los humanos y su malacia.

 

Fuerza se define con raza

La nación es pobre es rica y viceversa

Capitalismo y comunismo son lo mismo

Seguidores del belicismo

Y censuradores del pacifismo.

 

Ya no existen puntos medios

Sino solo extremos

Sin remedios ni manejos

Solo despojos

Apoderados por los cojos

 

Y la ciega sociedad

Persigue al ¡esperpento, lo grotesco

Y acepta la rancia normalidad

Impuesta de modo burlesco

Por la propia maldad.

 

“¿Realidad?”

Joaep Mª Lupiañez

2n de batxillerat

categoria F

de BAT

 


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s